Petritxol, 1292

Els carrers d'una ciutat envelleixen al seu propi ritme. Alguns neixen de cop i apareixen en un pla municipal un bon dia. Altres es formen de mica en mica, com senderes de pagès entre camps, que acaben sent l'eix d'un barri quan les cases els envolten. Petritxol és del segon tipus.

La primera vegada que el carrer apareix esmentat en un document és el 1292, segons l'historiador i arqueòleg Agustí Duran i Sanpere. Cinc anys més tard, el 14 d'agost de 1297, apareix en un document del notari Jaume David. A partir de començaments del segle XIV, el topònim «Pedrixol» comença a aparèixer cada cop més sovint.

Què era Petritxol el 1292? Un carreró petit — «pedrixol» és una forma diminutiva derivada de «pedrís», pedra — amb una única entrada, per la plaça del Pi. L'església del Pi ja hi era, perquè la seva primera referència és del segle XI, quan es menciona com a part d'una vila nova formada al voltant del Mons Taber, fora de les muralles de la Barcino romana. Al voltant hi havia vinyes, horts, petites cases, gent que vivia de l'agricultura i del comerç que passava pel camí de Montjuïc cap al mar.

El carrer va ser un cul-de-sac durant gairebé dos segles. Fins al 1466, quan es va enderrocar una casa al nord i es va connectar amb el carrer de la Cucurulla — que avui coneixem com Portaferrissa. Aquell any, Petritxol va deixar de ser un fons de sac i es va convertir en via de pas. Va ser aleshores quan el comerç hi va començar a proliferar.

Les xocolateries no van arribar fins al segle XVIII. Abans eren altres oficis. Però el carrer, quan van arribar, ja tenia la mida justa: ni tan ample com per perdre la intimitat, ni tan estret com per renunciar al pas. Perfecte per a cafeteries on la gent s'assegui tranquil·lament a sucar un bescuit.

Vuitanta anys al número 11. Mil anys, comptats de generositat, a la resta del carrer. Cada cop que hi entres, tot això també hi entra amb tu.