Vuitanta anys al carrer de Petritxol, 11.
Anteriorment, aquest local havia estat ocupat per una lleteria. Es tenen notícies que al fons de la botiga, darrere del que avui és el saló, hi tenien les vaques que es munyien diàriament per a la venda de la llet a petricons — mesura que s'utilitzava per mesurar líquids i que a mitjan segle XX les vaqueries encara usaven.
Abans del 1947, al fons de la botiga hi havia vaques.
El carrer on ens trobem té una llarga tradició xocolatera i lletera dins del nucli antic medieval de Barcelona, a tocar de la Barcino romana.
El 1947, Magí Cases i la seva muller Roser van transformar aquella lleteria en una granja on se servien esmorzars i berenars basats en xocolata desfeta, mató — seguint la recepta de les monges clarisses del monestir de Pedralbes —, flam, nata, menjar blanc — elaborat amb llet d'ametlles i farina d'arròs, típic de Reus — i crema, que se solien acompanyar amb melindros, xurros i ensaïmades a gust del consumidor.
La casa, des del primer dia, va tenir una vocació clara: oferir els millors productes als clients, tant els autòctons com els forans, perquè sortissin del local amb ganes de voler repetir l'experiència.
Va arribar el moment de retirar-se. Abans que es perdés un negoci que tant havien estimat i on havien dedicat una bona part de la seva vida, Magí i Roser van arribar a una entesa amb dos dels seus cambrers més experimentats per continuar amb la Granja, respectant aquella essència que tant els agradava tant a ells com als seus clients. Va ser aleshores quan Pepe Matos i Cristòbal Tenllado van agafar les regnes de la casa.
De tot això ha passat una mica de temps, i el relleu generacional va prenent força amb la incorporació com a socis de Penélope i Alfonso Matos i de Clàudia Tenllado i, més recentment, amb la col·laboració dels germans Àlex i Lucía Matos.
Per La Pallaresa hi ha passat la més variada concurrència, bàsicament familiar, de procedències que amb el pas del temps s'han anat eixamplant. Això ens ha ajudat a traspassar les fronteres de diversos continents, bé siguin grups familiars, d'amics o persones que han entrat de manera individual.
La casa ha anat envellint amb dignitat: les mateixes taules, la mateixa xocolata, el mateix carrer. Els clients han envellit amb ella — alguns ja són avis i porten els nets. Altres arriben per primera vegada seguint una recomanació que no saben qui els va fer.
El 2005, amb motiu de la instal·lació d'un ascensor a l'escala de l'edifici, es va fer una intervenció arqueològica preventiva (codi MHCB 267/04). Van aparèixer rajoles de 15 × 15 × 3 cm que formaven el paviment originari del pati de la casa, i restes d'un altre paviment de llambordes de mides diverses, orientades en la mateixa direcció que segueix el carrer de Petritxol. Tot indicava que el paviment era contemporani a la construcció de la finca, que data de finals del segle XIX.
Sota els nostres peus hi ha segles d'història.
No és gens estrany: estem en una zona que s'ha anat edificant damunt d'antigues construccions i canalitzacions d'època romana i medieval, com és el cas de les restes d'una claveguera romana trobada al subsòl del número 8 del mateix carrer, o de les estructures del segle XIV localitzades al número 1.1
Resulta francament relaxant dedicar una estona dins de La Pallaresa per esmorzar, berenar o, simplement, prendre un caputxino. Si tens pressa, allà te n'oblides; si hi vas acompanyat, de vegades el temps passa volant; i si hi vas sol, resulta entretingut observar la motivació de la gent i l'expressió de delit per assaborir allò que hagin escollit prendre.
És remarcable també l'entusiasme que demostren els visitants asiàtics per fotografiar el que han demanat, fins i tot recol·locant al seu gust les tasses i els plats amb els dolços que en un tres i no res es menjaran, perquè surtin bé a la foto.
Aquest any celebrem els 80 anys. La xocolata continua sent la mateixa.