De lleteria a xocolateria

Costa d'imaginar-ho ara, perquè no en queda res, però al número 11 del carrer de Petritxol, abans que fos una granja de xocolata, hi havia una lleteria. I no una lleteria qualsevol: una d'aquelles que tenien la seva pròpia vaqueria al darrere. Al fons de la botiga, darrera del que ara és el saló, hi havia les vaques. Es munyien cada dia.

La llet no es venia en ampolles. Es venia amb petricons. Un petricó era una mesura tradicional catalana per a líquids — l'equivalent d'un quart de porró, aproximadament un quart de litre. A mitjan segle XX, les vaqueries encara la utilitzaven per servir la llet fresca directament a qui la comprava. L'anaves a buscar amb el got, amb un pot, amb el que tinguessis, i te la mesuraven amb el petricó.

Això era normal a Barcelona. El Barri Gòtic estava ple de petites vaqueries urbanes. Algunes eren molt petites — tres o quatre vaques en un pati interior —, altres més grans. Les vaques vivien a la ciutat, sovint en condicions que avui ens semblarien inimaginables, i donaven la llet que es consumia al voltant.

La transformació va arribar el 1947. Magí Cases i la seva muller Roser van veure que aquell model s'acabava: les lleteries urbanes anaven desapareixent, la llet començava a distribuir-se en circuits comercials més grans, i el negoci de les vaques al pati no tenia futur. El que sí que tenia futur era la xocolata, i Petritxol ja tenia tradició xocolatera des del segle XVIII.

Així que on hi havia hagut vaques, hi van posar una xocolatera. On s'havia servit llet en petricons, es van començar a servir tasses de xocolata desfeta. I el que abans era un lloc per entrar a buscar la llet es va convertir en un lloc on la gent s'asseia. Tot va canviar, i alhora no va canviar gaire: la casa continuava sent un lloc on es prenia llet, simplement ara venia barrejada amb cacau.

De les vaques, avui, no en queda res. Del nom del carrer, potser sí. Del ritual de venir a prendre-hi alguna cosa, segur.